Filosofia, història de la ciència, àgora

Avui hem començat la classe de manera diferent, amb una història que em van explicar a l'escola quan jo feia 5è de primària i que em va encantar: la història comença afirmant que una fletxa llençada contra una diana, mai arriba al seu destí. "Com que no arriba al seu objectiu?" Des de que la fletxa surt de l'arc i fins a arribar a la diana, primer recorre la meitat de la distància que les separa; després, d'aquesta distància que li queda, recorre la seva meitat i així succesivament, de manera que sempre ens podem anar acostant a la diana, però sense arribar-hi del tot, ja que sempre podem trobar la meitat de la distància que ens separa de la diana.

Indagant una mica, aquesta història que em van explicar i que avui hem repetit uns quants anys més tard, és una de les paradoxes de Zenó, filòsof presocràtic de l'escola de Parmènides. La seva idea fonamental era que els objectes que es mouen no arriben mai al seu objectiu, ja que en l'espai podem fer subdivisions infinites (una sèrie geomètrica progressivament decreixent). Hi ha 2 tipus de solucions a aquesta paradoxa, la física i la matemàtica; aquestes explicacions fan referència a una suma d'infinits amb un resultat finit.

Doncs bé, tot això ens ha portat a un diàleg entre filòsofs on una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és haver-me adonat de la puresa de raonament d'alguns dels meus alumnes de 3r d'ESO: sense haver llegit gaire o gens sobre filosofia, han arribat a afirmacions prou valentes i decidides, com que hi ha diversos punts de vista (matemàtic o físic), que es poden fer infinites divisions a l'espai, que mai es pot arribar al zero, que el zero no té sentit si abans no ho podem comparar amb quelcom que existeix o que no és zero...

Al final no sé on hem arribat, ni com avaluaré, ni què hem après... però què interessant que ha estat! Algú vol dir la seva després d'aquesta estona d'Àgora a l'aula i s'atreveix a deixar un comentari?