Indagant una mica, aquesta història que em van explicar i que avui hem repetit uns quants anys més tard, és una de les paradoxes de Zenó, filòsof presocràtic de l'escola de Parmènides. La seva idea fonamental era que els objectes que es mouen no arriben mai al seu objectiu, ja que en l'espai podem fer subdivisions infinites (una sèrie geomètrica progressivament decreixent). Hi ha 2 tipus de solucions a aquesta paradoxa, la física i la matemàtica; aquestes explicacions fan referència a una suma d'infinits amb un resultat finit.
Doncs bé, tot això ens ha portat a un diàleg entre filòsofs on una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és haver-me adonat de la puresa de raonament d'alguns dels meus alumnes de 3r d'ESO: sense haver llegit gaire o gens sobre filosofia, han arribat a afirmacions prou valentes i decidides, com que hi ha diversos punts de vista (matemàtic o físic), que es poden fer infinites divisions a l'espai, que mai es pot arribar al zero, que el zero no té sentit si abans no ho podem comparar amb quelcom que existeix o que no és zero...
Al final no sé on hem arribat, ni com avaluaré, ni què hem après... però què interessant que ha estat! Algú vol dir la seva després d'aquesta estona d'Àgora a l'aula i s'atreveix a deixar un comentari?
